D’ençà del 1714, els catalans sempre hem reivindicat la restitució de les Constitucions Catalanes en un Estat independent. Però a partir que reneix el “catalanisme”, amb els memorials de greuges i les bases de Manresa, que a cada bugada perdem un llençol. Es renuncia a la independència i a la integritat del territori (s’obliden de les Balears, la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent), però no encara a les Constitucions.
És a partir de l’anomenada Constitució de l’Havana que la renúncia ja és total i s’opta pel republicanisme autonomista, que encara dura. Per molt que Macià o Companys parlessin d’Estat, sempre era un Estat no independent.
Amb el camí dels Estatuts, la renúncia suposa un canvi de paradigma. Ja no es tracta del que com a catalans cedim a l’Estat —com seria el cas si haguéssim basat el nostre estatus dins d’Espanya en unes Constitucions Catalanes—, sinó de demanar quines competències ens permet administrar l’Estat als catalans.
Aquest camí nefast ha creat, alhora amb altres factors, un canvi de mentalitat política en els catalans. Ja no som un poble lliure que tria uns representants que administrin el bé comú seguint uns mandats territorials; som uns súbdits d’una assemblea de partits que substitueix el poder —abans del rei— per una partitocràcia que es pot renovar o canviar lleugerament cada quatre anys.
Paral·lelament, aquesta visió autonomista ha anat degradant o prostituint els símbols nacionals:
El canvi en “Els Segadors” fet el 1897, que va transformar la lletra d’una cançó popular de denúncia en una lletra de poques estrofes i de poc sentit, està pensat per ser un himne subsidiari del de l’Estat. Fer oficial aquesta versió capada, l’any 1993, fou un acte més per fer content l’amo. El “bon cop de falç” és més assumible en situació colonial que no pas “a les armes catalans, el rei ens declara guerra”, no ho trobeu? Si Els Segadors actual pot ser cantat per algú del PSC, partidari de la submissió de Catalunya, malament.
Oblidar que l’escut de Catalunya duu corona és una altra renúncia. La corona no significa monarquia sinó país sobirà. Mireu, per exemple, els escuts de San Marino o d’algunes repúbliques de l’est d’Europa que tenen història com a país sobirà. Fins i tot els escuts d’algunes comunitats autònomes que van ser regnes porten corona (real oberta=un regne).
Sempre que es posi un escut de Catalunya, sempre ha de dur corona imperial tancada. Posar-lo sense corona és un menysteniment estúpid…
Més renúncies: la de la bandera del Principat, la Creu de Sant Jordi; Dissortadament avui en dia es confon la bandera històrica del Principat amb una ensenya religiosa, cosa absurda si ens atenen al seu origen i tradició.
En origen la bandera de Sant Jordi és la de l’exèrcit català que Pere III oficialitzà en carta al seu germà Ferran, del 6 de febrer de 1359 on indica que “…havam ordenat que totes les companyies de cavall tinguen, el dia de batalla, sobresenyals a senyal de Sent Jordi, E axí, manam-vos e us pregam que façats fer per vos matex e semblantment féts fer a cascú dels vostres dits los sobresenyals, que sien blancs de tot ab la Creu vermella”. A partir d’aleshores també l’adopta el Govern de la Diputació del General com a propi usant-la com es pot veure en edificis de Barcelona que el govern va pagar, quan en edificis pagats per la corona només hi figura l’escut quadribarrat, o també usaven la bandera de Sant Jordi les galeres de guerra de la Generalitat i els regiments de la Coronela dependents del govern de la Generalitat, fins a 1714. Les mides i proporcions de les banderes de la Generalitat eren: bandera quadrada de 2 x 2 m. Aproximadament, i l’ample de la creu ha de ser d’un novè del total. No és com la d’Anglaterra, tot i que aquesta la fem servir com a bona.
Als anys trenta del segle passat es va crear un logo de la Generalitat heràldicament absurd, una nova bestiesa que, per si no n’hi hagués prou hi hagués prou, figura a la façana del nostre Parlament com un nyap encastat entre símbols borbònics.
Avui en dia la quadribarrada la poden fer servir totes les forces polítiques, tant si són unionistes com processistes, per tant, usar la bandera de Sant Jordi, bandera històrica de la Generalitat independent, de l’exèrcit i del poble català, que a més representa tot el Principat amb la franja, el nord de Catalunya i les Balears, és el més apropiat per a formacions netament independentistes.
L’escut històric de la Generalitat era la Creu de Sant Jordi amb Corona imperial, com correspon al Principat, al ser l’estat principal d’un imperi. Fixeu-vos que l’escut oficial de Barcelona bé que porta corona, com a capital històrica de l’imperi que era.
Un altre error que sovint es veu, segurament per costos, és la utilització de banderes quadribarrades amb nou pals d’igual ample i amb colors castellans (“rojo i gualdo”). La bandera catalana consta de quatre pals vermells-grana sobre fons groc-daurat, per tant, les franges grogues exteriors han de tenir un ample de la meitat de la mida que els altres, i així ho veureu a les façanes oficials serioses, com, per exemple, a la de l’Arquebisbat de Barcelona. Més coses: la bandera catalana mai ha de tocar ni anar per terra, ni es pot penjar verticalment (com un penó, perquè aleshores és la bandera de Provença), ni tampoc posar-la d’estovalles damunt una taula.
La utilització de banderes estelades amb notables errors vexil·logràfics suposa un nou desinterès per les coses ben fetes. La primera, són els colors de la bandera catalana, com hem dit abans. La segona, que una bandera s’ha de llegir sempre horitzontalment, en cap cas ha de dur un estel tort, ni es pot posar verticalment. L’estelada vermella, que repeteix els errors de la blava, es deu a una invenció d’algú que tenia poc pressupost, i només volia imprimir tela groga amb un sol color per estalviar costos.
Hi ha dues prostitucions més dels nostres símbols, però aquests no són culpa nostra sinó dels espanyols:
La primera és el de la bandera de la marina de guerra catalana, que es va fer servir en les naus de la Generalitat de l’època republicana espanyola. La bandera aquesta és, sobre fons blanc, tres franges diagonalment descendents en blau. S’entén que una bandera sempre es llegeix d’esquerra a dreta. També són d’origen català les tres franges a l’escut espanyol, sota les columnes, que, , per cert, també deuen ser un símbol català, perquè els castellans per anar a Amèrica no necessiten passar per Gibraltar.
La segona és la bandera d’Espanya actual, que de fet deriva de la bandera de la marina mercant catalana. Els vaixells catalans, d’una bandera catalana tallada horitzontalment, i cosida pel costat, confeccionaven un gallardet marí de doble llargada. Aquest bon costum feia que les naus catalanes no fossin atacades per anglesos. El rei Carles III la va assumir com a propia després d’inventar-se un fals concurs, per així evitar els atacs a les naus espanyoles. Al MMB teniu moltes imatges on ja es veu aquesta bandera molt abans del «concurs». Mireu si són catalans els colors de la bandera d’Espanya que la república hi afegeix el morat de Castella baix per a sentir-se representats. El decret diu textualment: «se conservan los dos colores y se le añade un tercero, que la tradición admite por insignia de una región ilustre»
Fins i tot, últimament, hem vist noves prostitucions de símbols catalans. El llaç groc, que el 1704 representava l’antiborbonisme —condemnaven a mort qui el portés—, l’hem fet servir per a reclamar la llibertat d’uns senyors que es van lliurar a l’enemic dòcilment després d’aprovar una Llei de Transitorietat que afirmava que els tribunals espanyols ja no tenien jurisdicció sobre Catalunya. No s’ha de criticar el llaç perquè alguns cap verds el facin servir indegudament, el llaç no en té la culpa.
Després, hem vist també prostituir la bandera negra. Una bandera que només es treia com a últim recurs, i sempre amb armes a la mà, ara la veiem passejar i voleiar per alguns sòmines com si es tractés de la bandera d’un equip de futbol, cosa que significa una gran manca de respecte envers tots els qui van morir brandant-la en defensa de les Constitucions Catalanes.
Premi especial del disseny ignominiós mereix el logo del Consell PER la República. Els símbols sempre revelen intencions, i més enllà del PER o dels mapes quadriprovincials penjats a les parets de Waterloo, aquest logo podria valdre perfectament per al supermercat de la cantonada. Un president “legítim” i un Govern DE la república haurien d’utilitzar els escuts de la Generalitat històrica; el de la Creu de Sant Jordi per al President, i el de Catalunya amb corona sobirana per al Consell. No haver-ho fet de bell començament ja indicava que es tractava d’una nova guingueta que no aspira a res més.
Potser el símbol més important darrerament prostituït, i pel govern mateix, és la llengua; i que els qui ho fan s’autoanomenin independentistes és una vergonya més. A més, només que pareu l’orella pel carrer o pels comerços, us adonareu que cada cop la sentiu menys, i això és gravíssim, perquè canvia la nèmesi col·lectiva, o sigui el sistema de raonament que cada llengua prefigura.
Existeixen també guinguetes que pretenen redactar una nova Constitució a l’estil francoespanyol, quan, de sempre, el sistema constitucional català ha estat llibertari, semblant a com són actualment els sistemes d’Anglaterra, Israel o els EUA.
El canvi d’aquest pensament comú, que configuraven les Constitucions i alhora de l’ús de la llengua, prefigura un sistema de pensament castellà, segons el qual fins al 1783 treballar era considerat vil. Ara, malgrat que ja no ho sigui, l’objectiu personal d’una majoria és viure de ser funcionari, de prestacions o de tripijocs en concessions de l’administració, i això ha fet que, al contrari dels anys 30, la corrupció sistèmica catalana sigui igual o pitjor que l’espanyola, i que la preparació de la gent que es dedica a la política sigui tan baixa.
A Catalunya fa temps que assistim a una normalització de la corrupció que serà nefasta pel nostre futur. Per això, si realment volem la independència cal desmuntar TOT el sistema polític català actual, començant per desmuntar totes les menjadores dels partits i reclamar una llei electoral per districtes/comarques. Cal emprendre una croada per la utilització dels nostres símbols de manera correcta i a favor de la immersió total en català a escoles, el seu ús hegemònic a tots els comerços i a la vida pública i en el 100% de les emissions de la CCMA.
Ens hi juguem l’existència com a poble.